Ser organitzat és un hàbit i se’n pot aprendre, però hi ha dos moments en què costa més: entre els 3 i 5 anys i a l’adolescència. ¿Sou dels que sovint heu de dir “No hi ha manera que el meu fill endreci!”? Doncs llegiu, llegiu...
Potser sou del tipus de pares que acostumeu a haver de
repetir al vostre fill que endreci les joguines o la seva habitació
entre deu i vint vegades i amb sort alguns dies us en sortiu. O dels
resignats que directament ja no gasteu l’energia que suposa reclamar
tantíssims cops el mateix i ja recolliu vosaltres. Tant si sou d’un
tipus com de l’altre, no us desespereu i arremangueu-vos. Ser organitzat és un hàbit i se n’aprèn.
La
Núria, quan era petita, no era gens endreçada ni organitzada però amb
els anys s’hi ha anat tornant, i molt. Ella és mestra i el dia a dia amb
els nanos a l’escola ha fet que s’adoni de la importància de tenir
rutines i d’adquirir uns hàbits. És per això que cada matí, quan entra a
l’aula, explica als alumnes què té previst fer durant tot el dia. “Això
els dóna seguretat perquè els permet situar-se a cada moment”,
assegura. Això mateix ho fa a casa cada matí abans de marxar cap a la
feina. Amb el seu marit repassen totes les activitats que tenen al llarg
del dia, tant les seves com les de les dues filles, i planifiquen qui
farà què. “I jo ja em quedo més tranquil·la perquè ho tinc tot
solucionat”, reconeix la Núria, que no només és organitzada sinó que a
més creu que té una gran capacitat de trobar solucions sense atabalar-se
si li surten imprevistos.
Segons Èlia López Cassà,
psicopedagoga i professora del departament de didàctica i organització
educativa de la Universitat de Barcelona (UB), “l’ordre és un valor indispensable per a la vida”.
I no només a nivell material: “Si ets una persona endreçada, també sols
tenir un pensament més estructurat”. De fet, les persones endreçades
acostumen a saber gestionar molt bé el seu temps i la seva manera
d’actuar.
CAL UN MODEL
¿Es pot afirmar que, en general, tots els infants són desendreçats? López Cassà confirma que n’hi ha que per pròpia naturalesa són força organitzats però la majoria n’han d’aprendre. I ho fan, en bona part, a través dels pares. I és que la nostra figura com a adults ha de ser la de model. Els pares hem de ser un referent que els mostri que és important endreçar,
i per aconseguir generar un hàbit ho hem de portar a la pràctica de
manera sistemàtica. López Cassà és del parer que “cada dia hi ha d’haver
situacions en què el nen o la nena endreci algunes coses”. Es pot
començar per les joguines, continuar pels plats o els coberts, després
per la seva habitació i per fer-se el llit, fins a arribar a endreçar
els espais comuns. Cada vegada s’ha d’anar ampliant més l’àmbit
d’actuació.
Ara bé, quan els nens són molt petits no
podem pretendre que quan demanem que endrecin ho facin. Al principi
necessiten que els pares els fem un acompanyament. S’ha
d’intentar generar situacions agradables, fent servir estratègies
similars a les de l’escola, on solen recollir cantant, per exemple.
“A
mesura que anaven traient joguines, si jo veia massa coses a terra,
cosa que em provocava malestar, ja les animava a recollir les coses que
ja no havien de fer servir”, explica la Núria de quan les seves filles
eren petites. És conscient que d’alguna manera els ha traslladat la
incomoditat que ella sent quan tot està desendreçat, i gràcies a això no
remuguen gaire a l’hora d’endreçar. Una menys que l’altra, perquè la
petita encara necessita que l’acompanyi una mica. També els ha fet veure
els beneficis de tenir les coses en ordre i estan acostumades a trobar
les coses al seu lloc. “Ser organitzada fa les coses més fàcils i evita moltes discussions a casa”, assenyala.
Aquest
aprenentatge es pot començar ben aviat. De fet, és convenient fer-ho
com més aviat millor perquè com més grans són més difícil és crear
l’hàbit. A partir dels 2 anys, quan els infants ja tenen una certa
autonomia, “és clau que se sentin responsables de la col·laboració en
l’àmbit familiar”, assegura López Cassà.
PARTICIPAR A CASA
La
Núria fa participar molt les seves filles en les feines de casa, des de
planxar o guardar la roba fins a cuinar. I les nenes se senten molt a
gust fent-ho, i fins i tot s’ho passen bé. A més, els explica que si
l’ajuden té més temps per jugar amb elles, i això encara atorga més
valor a la feina que fan.
L’Èlia López Cassà està plenament d’acord amb la Núria que és molt important que els nanos participin en les tasques del dia a dia,
ja sigui guardant la seva roba, rentant els plats o anant a llençar les
escombraries. “Tot el que sigui buscar un cert ordre en la vida diària
els ajuda a crear l’hàbit”, assegura. “Hem d’anar amb compte de no ser
massa perfeccionistes i exigents i esperar que endrecin com nosaltres ho
faríem”, alerta la professora de la UB, perquè a vegades la manera de
classificar dels nens no és la nostra, fins i tot poden arribar a ser
molt sorprenents. Així doncs, hem de mirar de ser flexibles i valorar molt la intenció,
sobretot si són objectes personals, que se’ls ha de permetre d’endreçar
a la seva manera. Si els objectes són d’ús familiar, però, ja són
figues d’un altre paner. És important que establim un ordre que sigui
compartit per tots.
“NO VULL”
La
Mar té tres filles. A les dues més grans els costa molt endreçar,
sobretot a la mitjana, que quan és l’hora de recollir es fa l’orni o
desapareix. I no és només a casa. A l’escola la mestra li ha explicat
que actua de la mateixa manera i que li han d’estar molt a sobre. La
petita, l’Elvira, ha fet 5 anys i comença a assolir algunes rutines,
però hi ha hagut temporades que “ha sigut un infern”, reconeix la mare.
Han arribat a tal punt de desesperació que perden la paciència fàcilment
i de vegades fins i tot les formes.
López Cassa alerta que hi ha unes edats molt delicades “amb una oposició a endreçar molt forta i constant”.
Bàsicament aquestes dues etapes són entre els 3 i els 5 anys i a
l’adolescència. “A vegades veiem que el nen de sobte no vol endreçar i
no entenem per què, i és perquè està en un moment en què reafirma la
seva personalitat dient que no”, explica. A la preadolescència i
l’adolescència tornen els “no vull fer-ho, no em dóna la gana o no em ve
de gust”.
Quan estan en una fase d’oposició, si hi
insistim massa el que passa és que s’encalla la situació, perquè es va
retroalimentant. La professora recomana donar una vegada una ordre i
només fer un avís respecte a aquella ordre del tipus “Ja saps que fins
que no hagis recollit no podràs...”, de manera que puguin preveure el
que passarà. Després de l’avís López Cassà creu que ja no s’ha
d’intervenir més. Sobretot, hem d’intentar mantenir la calma. I si la
cosa es complica perquè el nen comença a tirar coses o a trencar-les
quan s’adona que no aconsegueix el que vol, abans d’intentar parlar amb
ell és important deixar que baixi l’enrabiada.
Realment cal escampar-ho tot?
Una de les situacions que més ens pot arribar a irritar als pares és que els nens deixin totes les joguines escampades. El fet de tenir menys joguines, assegura la psicopedagoga Èlia López Cassà, no implica que escampin menys ni que aconseguim tenir la situació més controlada. De fet, els nanos tenen molta tendència a jugar escampant-ho tot. Forma part del joc i s’ha de respectar, puntualitza: “Quan sigui l’hora de recollir, ja ho recollirem”. El que sí que podem fer és limitar-los l’espai, pactar amb ells les zones de casa que poden abordar. Hi ha famílies que ho solucionen tenint una habitació de joc.
