dimarts, 18 d’abril de 2017

Quan arriba el primer suspens

Els experts insisteixen a no vincular un suspens amb un fracàs, sinó amb una oportunitat de superar-se

“El suspens o la repetició del curs no són un fracàs”, diu el professorRamon Casals, de l’Institut Leonardo da Vinci de Sant Cugat del Vallès. Ho explica davant d’alumnes tutorats, amb qui es reuneix els dimarts. Ho argumenta amb detall i amb un exemple fefaent: “Un suspens pot ser una oportunitat si som capaços d’aprendre dels nostres errors. I us exposo un exemple: a una persona en una entrevista de feina li van preguntar quins fracassos havia tingut en els projectes que s’havia plantejat al llarg de la vida. Va respondre que no havia fracassat mai en res. I li van dir: «Sí que s’ha proposat poques coses, vostè!»”
Tenint clar el punt de partida que dibuixa aquesta reflexió del professor Casals, el dia que arriba el suspens a casa l’alumne ha de fer diverses reflexions, en funció de dues grans línies: 1) “No he fet res o he fet poc i he suspès; per tant, ja sé el que em toca!” 2) “M’he esforçat, he treballat i no me n’he sortit”. Aquí cal ser més fi, fer una anàlisi més acurada. “¿Potser no he estat prou eficient en l’estudi? ¿Potser he treballat en una línia equivocada? ¿Potser m’he posat nerviós i no he rendit com esperava?” Són coses que passen, però el fet d’analitzar-ho, i després intentar posar-hi remei, permetrà millorar.
“El suspens o la repetició del curs no són un fracàs”
RAMON CASALS - PROFESSOR
“El tema clau és que no es ressenteixi l’autoestima de l’estudiant. Per això cal posar tot l’èmfasi en frases del tipus: «Tu pots, segur! Cal millorar certes coses però l’èxit és al teu abast»”, continua explicant Casals. És molt important la reacció de mares i pares, perquè “un excés de nerviosisme, de preocupació o el fet de magnificar el suspens pot desmoralitzar la criatura o el jove”. “Si el suspens arriba perquè no ha fet res, aquesta reacció dels pares pot estar justificada, però si s’ha treballat el que cal és donar suport, i ajudar-lo a buscar solucions”, afirma.

REFLEXIONS EN VEU ALTA

I mentre el professor ho ha anat explicant, l’Olívia, l’Anna Yen i l’Albert l’han anat escoltant. Ara els toca a ells dir-hi la seva. L’Olívia comença i diu que quan arriba el suspens, si és conscient que ha estudiat però no prou, se sent malament, i, per tant, a la següent s’hi esforça de valent. L’Anna Yen explica al seu torn: “En un examen que tampoc havia estudiat gaire però esperava aprovar amb un sis o un cinc, vaig suspendre i vaig reaccionar malament, perquè vaig suspendre amb un 4,75. Una altra vegada vaig suspendre però m’ho vaig prendre amb calma perquè ja m’ho esperava. Sí, primer m’enfado o m’entristeixo amb el profe que em suspèn, però després reacciono més a fons i penso que hauria d’haver estudiat més”. Per la seva banda, l’Albert recorda el sentiment d’impotència que va sentir per un suspens en matemàtiques, però, després, amb calma, es va adonar que hi havia fet unes errades que no hauria d’haver fet: “El trimestre següent vaig recuperar l’anterior i vaig aprovar”.
A la seva consulta, la psicòloga Meritxell Almirall coincideix amb el professor Casals que el dia que entra el primer suspens a casa “s’ha d’analitzar com s’hi ha arribat”. El suspens és una frustració, esclar, perquè l’expectativa era aprovar, però a partir d’aquí és quan els pares “han d’escoltar i observar”. I la clau, continua la psicòloga, “és un terme mitjà, perquè no s’ha de treure tota la importància al suspens i dir-los no passa res, ni tampoc posar més pressió o castigar amb frases tipus «No m’esperava això de tu» o «El mestre et té mania»”.
El dia que entra el primer suspens a casa s’ha d’analitzar com s’hi ha arribat
Així doncs, quan el suspens arriba, “cal veure com es remunta la situació, injectar-los autoestima i fer-los entendre que els pares no se senten ni decebuts ni enfadats, perquè un suspens no canvia la manera com d’especials i valuosos els sentim com a fills”, apunta Almirall. El que cal fer és estudiar plegats els canvis a l’hora d’estudiar, d’organització d’horaris, de cara als següents exàmens.
Per la seva banda, Rafel Bisquerra, director del postgrau en educació emocional de la Universitat de Barcelona (UB), indica que “la tolerància a la frustració és una competència molt necessària que cal desenvolupar”, perquè, al capdavall, “no hi ha mai res segur”. Així que, davant de la frustració, la millor sortida és preguntar-se: “En què he fallat? Com puc millorar de cara a la pròxima oportunitat?” De fet, saber aprofitar les frustracions i les adversitats per aprendre i millorar “és una manera de contribuir al propi desenvolupament personal”, apunta Bisquerra.

GESTIONAR L'AVALUACIÓ

El mestre jubilat Jaume Cela sosté que, abans de saber què s’ha de fer amb el suspens que arriba a casa, s’han d’haver gestionat abans els aprovats i conèixer quina idea té l’alumne del que vol dir avaluar. Cela sosté que a ell no li agrada el terme suspens perquè està fet malbé: “En aquestes altures de la meva vida encara no sé què vol dir”. En canvi, el mestre aposta per avaluar, que és mantenir un diàleg en què l’alumne ha d’entendre què aprèn, per què ho aprèn, quines competències juguen a favor seu, quins punts forts hi ha i quins de febles, i què farem tots plegats perquè vagi millorant. El que a l’escola i a casa no s’ha de fer mai, segons Jaume Cela, “és humiliar o ferir l’autoestima de l’alumne, perquè un suspens no és un final de res; senzillament és una convenció que té el valor que té i poca cosa més”.
L’escriptora Anna Llenas, que tracta emocions com la pèrdua i la buidor en el llibre que acaba de publicar, El buit (Ed. Barbara Fiore), opina: “A les criatures no cal valorar-les pel que assoleixen sinó pel que són, i sempre pensant que cal valorar-les, i valorar-nos, per l’esforç de fer les coses bé i no tant pels resultats”.
Així doncs, un suspès, ben aprofitat, pot acabar convertint-se en una oportunitat per motivar la criatura perquè ho torni a intentar, sense que ella no s’identifiqui amb el resultat. “Penso que educar-los perquè entenguin que a la vida no tot surt a la primera, que hi haurà coses que els seran més fàcils que d’altres, és molt important”, conclou Llenas.
Link pag: http://criatures.ara.cat/escola/arriba-suspens_0_1450654929.html

Enyor de l’enyor

“I no t’enyores una mica de casa?” La pregunta és sincera, plena d’empatia i preocupació. Pateixen per tu, t’imaginen mirant l’infinit, repassant les esteles blanques dels avions que pinten el cel de color plom. I com que no els vols decebre els dius que sí, que trobes a faltar una mica la vida allà, els vermuts i la platja, els excrements de gos a les voreres i els cotxes maleducats que no respecten els passos de vianants. Però si fossis sincer diries que no, que no t’enyores. Esclar que hi ha gent que trobes a faltar, cares que et falten o racons que no oblides. El que passa és que l’enyor ja no és el que era. Hauries de dir-los que fa trenta anys vas marxar també, que vas travessar l’oceà Atlàntic i vas fer cap a un poble preciós amb les cases de fusta i uns arbres que s’encenien com ferides vermelles quan arribava la tardor, i que t’hi vas estar un any sencer. I que llavors sí que et vas enyorar de debò, perquè no tenies mòbils, ni grups de WhatsApp, no tenies Skype ni un perfil de Facebook que et permetés misserejar les vides dels teus i les dels altres; no hi havia adreces online ni canals pirates que et deixessin veure, depenent de la connexió, els gols del teu equip preferit. Per això t’enyoraves, t’enyoraves tant que quan rebies una carta, amb aquella cal·ligrafia personal i intransferible, la rellegies mil vegades, resseguint-la amb els dits fins a gastar-la. 
Ara tot això és diferent. Amb un clic tens els teus al costat, pots sentir les seves veus, mirar les seves fotos, llegir els seus pensaments. Pots parlar amb ells, enviar-los una emoticona de bon matí amb un cor ben gran o un mail llarg explicant els teus maldecaps o les teves alegries. Queda clar que és molt millor, no seré pas jo el que es queixarà d’aquests avenços que no ens fan sentir tan sols, tan desemparats, que ens calmen aquell silenci estrany quan es fa fosc. Però una cosa sí que han matat de manera irreversible. Han matat l’emoció de la tornada, la sorpresa del que la vida ha bellugat mentre tu no hi eres, els pentinats més curts i els rostres més llargs, els establiments desapareguts i les parelles desaparellades, els nous amors i les estirades dels fills dels nostres amics. “No t’enyores de res?”, et pregunten amb bona fe. I tu hauries de respondre: “Sí, m’enyoro de l’enyor”.
Link pag.http://criatures.ara.cat/opinio/Enyor-enyoranca_0_1769823007.html

Conseqüències de la sobreprotecció a la canalla

Els nens sobreprotegits poden generar, a mesura que creixen, conductes de por, ansietat, inseguretat i fins i tot depressió o trastorn obsessiu compulsiu

 Evitar errors, mals, cops, caigudes i fracassos no és bo per a les criatures. I menys ho és encara portar-los la motxilla, evitar que vagin sols a l'escola (o a comprar a la botiga del davant) o preguntar per WhatsApp a altres pares els deures per a l'endemà. Provar i equivocar-se forma part del seu aprenentatge. Per això, des de Joguines Cayro han impulsat una campanya dirigida a pares i mares, educadors i 'influencers', per demostrar que “ens estem passant”. La campanya consisteix a enviar a aquests col·lectius diverses joguines embolicades en paper bombolla, advertint de la fragilitat del seu contingut, una cosa exagerada, tenint en compte que l'objecte de l'interior és una joguina i, en realitat, gens fràgil.
Per a Rosario Carrió, directora general de Cayro, “apostem per jugar, perdre, equivocar-nos i tornar a començar”. Segons Carrió “com a pares hem de protegir els nostres fills, però cal fer-ho amb moderació”. Per això, diu, “reivindiquem la necessitat de treure als nens aquests embalatges de bombolles i etiquetes de fràgil, per aconseguir un espai on adquirir responsabilitats i autonomia, tan necessàries per al desenvolupament infantil”.

L’OPINIÓ DELS EXPERTS

Per als experts de l'Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions del Parc de Salut Mar de Barcelona, la sobreprotecció es relaciona amb diverses malalties psiquiàtriques i pot afectar greument l'autonomia i el desenvolupament saludable del nen. D'altra banda, diversos estudis vinculen la sobreprotecció del menor amb l'assetjament escolar, associat a la falta de seguretat de la criatura i a una vulnerabilitat més elevada. 
En aquest sentit, l'actitud adequada que els pares han de compartir amb els seus fills per disminuir el factor de risc de l'estil de criança sobreprotectora consisteix a:
  • Acceptar els nens tal com són (amb les seves virtuts i febleses).
  • No tenir por del fet que s'enfrontin a les seves pròpies pors.
  • Ensenyar-los a expressar els seus sentiments de pena i tristesa.
  • Reconèixer els seus errors igual que lloem les seves virtuts.
  • Interessar-nos per la seva vida sense intentar controlar-la.
Segons Rosa Barocio, educadora i conferenciant internacional especialista en temes relacionats amb l'educació i el desenvolupament humà, “hem de relaxar-nos i deixar que els nens juguin i s'avorreixin, perquè s'equivoquin, acompanyar sense imposar; sostenir sense asfixiar, corregir sense descoratjar, i conduir sense controlar”.
Link pag: http://criatures.ara.cat/familia/Consequencies-sobreproteccio-infancia_0_1775822526.html

Com conviure amb fills digitals

Larousse publica 'Empantallados', de Santiago Moll, un llibre sobre com conviure amb la realitat digital que ens envolta

Vivim envoltats de pantalles, permanentment connectats. Temem les amenaces que ens podem trobar, nosaltres i els nostres fills, i s'escapen totes les oportunitats que també s'obren. El mòbil ens acompanya a tot arreu, les xarxes socials formen part del nostre dia a dia, estem descobrint una realitat digital en la qual no deixen de passar coses i d'aparèixer novetats constants.
Santiago Moll, professor de secundària, té clars els aspectes positius d'aquest món i els presenta a 'Empantallados', que publica Larousse Editorial. Una guia per conviure amb fills digitals, molt més destres en xarxes virtuals i a l'hora de buscar i localitzar gairebé tot el que els interessa a la xarxa, on els més grans es poden trobar perduts. Moll, responsable del web destinat a docents Justifica tu respuesta, viu el dia a dia a les aules i parla un llenguatge que tothom –grans i joves– poden entendre.
En el seu llibre exposa sense dramatismes qüestions tan variadescom la multitasca, la hiperconnectivitat, el ciberassetjament, el protagonisme que tenen les xarxes socials (i l'addicció que generen de vegades), el temps que roben les pantalles (i també les noves destreses que amb elles desenvolupen els joves), l'accés fàcil a la pornografia a la xarxa, pautes per administrar millor el temps dedicat a les pantalles, etc.
El llibre ofereix un gran nombre d'estratègies i idees perquè les famílies aprenguin a conviure amb aquesta realitat que es complementen amb webs i altres recursos per saber-ne més i seguir descobrint tot allò que no deixa de canviar.
Link pag: http://criatures.ara.cat/lectura/conviure-fills-digitals_0_1775822522.html

Control d’esfínters

A quina edat li puc treure els bolquers al meu fill? A qualsevol edat! Li pot treure els bolquers als dos mesos, o als quinze, sempre que no li importi que el nen s’ho faci tot a sobre i no li importi netejar-ho tot sense protestar ni remugar, ni ridiculitzar el nen. 
Molts pares que no tenen moqueta ni catifa a casa deixen el nen sense bolquers gran part del dia a l’estiu. Estalvies bolquers i evites algunes irritacions al culet, i a la tardor li tornes a posar tranquil·lament els bolquers per no haver de rentar tanta roba. ¿No és dolent tornar enrere? No per als d’un any, que els és igual. I normalment tampoc per als de dos, si no és que algú ha comès abans la imprudència de pressionar massa el nen (“Ja mai més portaràs bolquers, només els nadons petits i tontos porten bolquers, oi que tu no vols ser un nadó petit i tonto?”) No faci mai aquestes coses. Pressionar els nens, en aquest com en altres temes, sovint és contraproduent. Sempre pot ser necessari tornar enrere. 
Ara bé, ¿a quina edat li puc treure els bolquers amb possibilitats raonables que aprengui a fer servir l’orinal o el vàter? Habitualment després dels dos anys, sabent que és un procés llarg, a vegades molt llarg. Hi haurà probablement temporades d’avisar només post hoc ; temporades d’haver de posar els bolquers per fer el pipi o la caca, temporades de fer-s’ho a sobre o d’amagar-se darrere les cortines... i molts mesos d’accidents esporàdics. Molts nens aconsegueixen un control total (durant el dia) abans dels tres anys, i gairebé tots abans dels quatre (a la nit és una altra cosa, pot trigar molts anys).
A vegades em consulten mares angoixades perquè a l’escola els han dit que el curs següent, amb tres anys, el nen ja no pot portar bolquers, i només falten sis mesos! Calma; poden canviar moltes coses en aquest temps. En tot cas, hi ha un malentès. Segur que cap educador donaria un ultimàtum pel control d’esfínters; saben perfectament que l’edat és molt variable i no es pot forçar. El que li estan dient no és “el nen ha de controlar”, sinó “no tenim el personal i les instal·lacions per atendre un nen que encara no controla; no el pot portar fins que controli”. Doncs no el porti. Amb tres anys no estudien coses gaire difícils; segur que es posarà al dia encara que comenci el curs al febrer.
Link pag: http://criatures.ara.cat/opinio/Control-esfinters-criatures_0_1774022589.html

divendres, 4 de novembre de 2016

Vull les joguines a lloc!

Vull les joguines a lloc! / GETTY

Ser organitzat és un hàbit i se’n pot aprendre, però hi ha dos moments en què costa més: entre els 3 i 5 anys i a l’adolescència. ¿Sou dels que sovint heu de dir “No hi ha manera que el meu fill endreci!”? Doncs llegiu, llegiu...


Potser sou del tipus de pares que acostumeu a haver de repetir al vostre fill que endreci les joguines o la seva habitació entre deu i vint vegades i amb sort alguns dies us en sortiu. O dels resignats que directament ja no gasteu l’energia que suposa reclamar tantíssims cops el mateix i ja recolliu vosaltres. Tant si sou d’un tipus com de l’altre, no us desespereu i arremangueu-vos. Ser organitzat és un hàbit i se n’aprèn.
La Núria, quan era petita, no era gens endreçada ni organitzada però amb els anys s’hi ha anat tornant, i molt. Ella és mestra i el dia a dia amb els nanos a l’escola ha fet que s’adoni de la importància de tenir rutines i d’adquirir uns hàbits. És per això que cada matí, quan entra a l’aula, explica als alumnes què té previst fer durant tot el dia. “Això els dóna seguretat perquè els permet situar-se a cada moment”, assegura. Això mateix ho fa a casa cada matí abans de marxar cap a la feina. Amb el seu marit repassen totes les activitats que tenen al llarg del dia, tant les seves com les de les dues filles, i planifiquen qui farà què. “I jo ja em quedo més tranquil·la perquè ho tinc tot solucionat”, reconeix la Núria, que no només és organitzada sinó que a més creu que té una gran capacitat de trobar solucions sense atabalar-se si li surten imprevistos.
Segons Èlia López Cassà, psicopedagoga i professora del departament de didàctica i organització educativa de la Universitat de Barcelona (UB), “l’ordre és un valor indispensable per a la vida”. I no només a nivell material: “Si ets una persona endreçada, també sols tenir un pensament més estructurat”. De fet, les persones endreçades acostumen a saber gestionar molt bé el seu temps i la seva manera d’actuar.

CAL UN MODEL

¿Es pot afirmar que, en general, tots els infants són desendreçats? López Cassà confirma que n’hi ha que per pròpia naturalesa són força organitzats però la majoria n’han d’aprendre. I ho fan, en bona part, a través dels pares. I és que la nostra figura com a adults ha de ser la de model. Els pares hem de ser un referent que els mostri que és important endreçar, i per aconseguir generar un hàbit ho hem de portar a la pràctica de manera sistemàtica. López Cassà és del parer que “cada dia hi ha d’haver situacions en què el nen o la nena endreci algunes coses”. Es pot començar per les joguines, continuar pels plats o els coberts, després per la seva habitació i per fer-se el llit, fins a arribar a endreçar els espais comuns. Cada vegada s’ha d’anar ampliant més l’àmbit d’actuació.
Ara bé, quan els nens són molt petits no podem pretendre que quan demanem que endrecin ho facin. Al principi necessiten que els pares els fem un acompanyament. S’ha d’intentar generar situacions agradables, fent servir estratègies similars a les de l’escola, on solen recollir cantant, per exemple.
“A mesura que anaven traient joguines, si jo veia massa coses a terra, cosa que em provocava malestar, ja les animava a recollir les coses que ja no havien de fer servir”, explica la Núria de quan les seves filles eren petites. És conscient que d’alguna manera els ha traslladat la incomoditat que ella sent quan tot està desendreçat, i gràcies a això no remuguen gaire a l’hora d’endreçar. Una menys que l’altra, perquè la petita encara necessita que l’acompanyi una mica. També els ha fet veure els beneficis de tenir les coses en ordre i estan acostumades a trobar les coses al seu lloc. “Ser organitzada fa les coses més fàcils i evita moltes discussions a casa”, assenyala.
Aquest aprenentatge es pot començar ben aviat. De fet, és convenient fer-ho com més aviat millor perquè com més grans són més difícil és crear l’hàbit. A partir dels 2 anys, quan els infants ja tenen una certa autonomia, “és clau que se sentin responsables de la col·laboració en l’àmbit familiar”, assegura López Cassà.

PARTICIPAR A CASA

La Núria fa participar molt les seves filles en les feines de casa, des de planxar o guardar la roba fins a cuinar. I les nenes se senten molt a gust fent-ho, i fins i tot s’ho passen bé. A més, els explica que si l’ajuden té més temps per jugar amb elles, i això encara atorga més valor a la feina que fan.
L’Èlia López Cassà està plenament d’acord amb la Núria que és molt important que els nanos participin en les tasques del dia a dia, ja sigui guardant la seva roba, rentant els plats o anant a llençar les escombraries. “Tot el que sigui buscar un cert ordre en la vida diària els ajuda a crear l’hàbit”, assegura. “Hem d’anar amb compte de no ser massa perfeccionistes i exigents i esperar que endrecin com nosaltres ho faríem”, alerta la professora de la UB, perquè a vegades la manera de classificar dels nens no és la nostra, fins i tot poden arribar a ser molt sorprenents. Així doncs, hem de mirar de ser flexibles i valorar molt la intenció, sobretot si són objectes personals, que se’ls ha de permetre d’endreçar a la seva manera. Si els objectes són d’ús familiar, però, ja són figues d’un altre paner. És important que establim un ordre que sigui compartit per tots.

“NO VULL”

La Mar té tres filles. A les dues més grans els costa molt endreçar, sobretot a la mitjana, que quan és l’hora de recollir es fa l’orni o desapareix. I no és només a casa. A l’escola la mestra li ha explicat que actua de la mateixa manera i que li han d’estar molt a sobre. La petita, l’Elvira, ha fet 5 anys i comença a assolir algunes rutines, però hi ha hagut temporades que “ha sigut un infern”, reconeix la mare. Han arribat a tal punt de desesperació que perden la paciència fàcilment i de vegades fins i tot les formes.
López Cassa alerta que hi ha unes edats molt delicades “amb una oposició a endreçar molt forta i constant”. Bàsicament aquestes dues etapes són entre els 3 i els 5 anys i a l’adolescència. “A vegades veiem que el nen de sobte no vol endreçar i no entenem per què, i és perquè està en un moment en què reafirma la seva personalitat dient que no”, explica. A la preadolescència i l’adolescència tornen els “no vull fer-ho, no em dóna la gana o no em ve de gust”.
Quan estan en una fase d’oposició, si hi insistim massa el que passa és que s’encalla la situació, perquè es va retroalimentant. La professora recomana donar una vegada una ordre i només fer un avís respecte a aquella ordre del tipus “Ja saps que fins que no hagis recollit no podràs...”, de manera que puguin preveure el que passarà. Després de l’avís López Cassà creu que ja no s’ha d’intervenir més. Sobretot, hem d’intentar mantenir la calma. I si la cosa es complica perquè el nen comença a tirar coses o a trencar-les quan s’adona que no aconsegueix el que vol, abans d’intentar parlar amb ell és important deixar que baixi l’enrabiada.

Realment cal escampar-ho tot?

Una de les situacions que més ens pot arribar a irritar als pares és que els nens deixin totes les joguines escampades. El fet de tenir menys joguines, assegura la psicopedagoga Èlia López Cassà, no implica que escampin menys ni que aconseguim tenir la situació més controlada. De fet, els nanos tenen molta tendència a jugar escampant-ho tot. Forma part del joc i s’ha de respectar, puntualitza: “Quan sigui l’hora de recollir, ja ho recollirem”. El que sí que podem fer és limitar-los l’espai, pactar amb ells les zones de casa que poden abordar. Hi ha famílies que ho solucionen tenint una habitació de joc.

Font: Article del Ara Criatures del diari Ara publicat el 29/10/2016
http://criatures.ara.cat/infancia/ensenyar-canalla-endrecar-ordre_0_1677432247.html

divendres, 7 d’octubre de 2016

Amb tu, no! Vull la mama!


Què hem de fer quan un nen o nena està molt emmarat o emparat i no vol anar amb ningú més? ¿És una fase normal i passatgera? ¿És millor permetre-ho o hem de forçar que es relacionin amb tothom?

Els pares i mares són els primers referents d’una criatura. Hi troben la protecció, l’amor incondicional i unes primeres pautes de vida, les que marcaran els seus valors i prioritats a la vida. Passada la primera infància, els nens descobriran altres referents en el si de la família (avis, tiets, cosins) i de l’escola (mestres, companys). Però això no impedeix que s’aferrin a la figura paterna o materna uns quants anys més, acaparant-los en moments clau, no tolerant que ningú més es faci càrrec d’ells i mostrant-se gelosos o fent rebequeries quan el pare o la mare han de marxar.
Aquesta és una situació que, en paraules de la psicòloga Sílvia Guillamon, “respon a motius força importants, lícits i naturals: la supervivència”. La directora del centre L’Arbre explica: “Oblidem sovint que els nens petits no poden valdre’s encara per ells mateixos, cosa que els fa insegurs i, en conseqüència, els fa buscar les figures que tenen el rol biològic de la protecció”. Ara bé: ¿a partir de quina edat pot esdevenir un problema de debò el fet que una criatura no vulgui anar amb ningú més? Guillamon afirma que “l’angoixa de la separació és un procés adaptatiu i dependrà dels temps que necessiti cada nen”. En termes generals, no obstant, “hauria de començar a disminuir en el moment que la criatura comença a caminar i explorar el món i normalitzar-se cap als dos o tres anys, sense oblidar que fins als cinc els pares són les màximes figures de seguretat”.

MOMENTS D’INTIMITAT

La família Cañas-Dalmau és al mig d’aquest procés evolutiu de la seva filla Ariadna (a qui veiem a la foto amb la seva mare). Al principi la nena, de dos anys, “acceptava indistintament la figura materna i la paterna, però d’ençà que el seu pare va estar un any treballant a Mallorca de dilluns a divendres, hi ha determinats moments, com l’hora del bany o la d’anar a dormir, que vincula a la meva figura”, explica l’Alexandra, la seva mare. Tot i que el seu pare ja fa tres mesos que torna a conviure plenament amb la resta de la família, l’Ariadna “no vol renunciar a aquests moments més íntims amb mi”, explica l’Alexandra, que es mostra segura que “a poc a poc anirà cedint aquests espais i moments cap al seu pare, del qual està sempre molt pendent”.
Per anar desterrant aquesta mamitis que l’Ariadna demostra força sovint, l’Alexandra compta amb una figura clau, el germà gran de la nena, el Quim, de cinc anys. “El Quim és un sant, s’estima molt l’Ariadna i entén que ella és més petita, però ell també ho és i per això m’agrada quan s’enfada i reclama la seva parcel·la”, explica. La nena acostuma a posar-se físicament pel mig quan l’Alexandra està jugant o abraçant el Quim, i el que també fa bastant és que, com que ell parla molt, ella es posa al costat i comença a xerrar també per eclipsar-lo. “El Quim en aquests moments s’enfada i es posa nerviós perquè ella l’interromp i aleshores perd el fil de la conversa”, explica la mare.
Tot i així, els dos germans estan units per un vincle molt fort, cosa que va molt bé quan els seus pares han d’acudir als avis o a la cangur perquè es facin càrrec dels nens. “Per a l’Ariadna el Quim és el seu referent i, habitualment, si ell es queda a gust amb algú altre, ella també es queda encantada”, apunta l’Alexandra. “També és cert que si s’allarga molt aleshores ella ens reclama una mica, però sense drames... El problema encara és durant la nit, que aquí sí que o apareixo jo o tenim un drama”, puntualitza.

POSSIBLES REACCIONS

En els nens, la separació de la persona estimada “origina un intens desig de reunir-se amb ella i alhora un sentiment de ràbia pel seu allunyament; més tard apareix cert grau de desafecció”, explica Sílvia Guillamon. Una angoixa que, en paraules de la psicòloga, “deixa pas a un procés de dol en què l’agressió, que té el propòsit d’aconseguir la reunió, té un paper important”. Durant aquests episodis es despertaran sentiments com “l’ansietat i la còlera, així com la fatiga de veure’s privat de la figura paterna o materna davant de situacions desconegudes en què la criatura necessita tocar o aferrar-se al seu referent principal”, assenyala Guillamon.
La dependència de la seva mare, que l’Ariadna mostra de manera intermitent, també provoca que, en determinades ocasions, la nena es mostri més susceptible i ansiosa. Sol passar, per exemple, quan l’Alexandra es troba amb amics o veïns. “Quan parlo amb la gent, se m’enganxa i em demana que la pugi a coll, suposo que per estar a la mateixa alçada que la resta i sentir que forma part de la conversa”. A les reunions familiars o amb amics la situació comença a ser “més fàcil, sobretot si hi ha el Quim o altres nens, ja que l’Ariadna cada cop més s’enganxa al joc infantil”, però això no impedeix que si és un dia que està especialment cansada, “comenci a demanar coses i a reclamar-me fins que esclata a plorar o fa alguna rebequeria”, reconeix l’Alexandra.

A L’ESCOLA

On sembla que l’Ariadna sí que es troba plenament integrada és a l’escola. Actualment és el seu pare qui l’hi porta tant a ella com al Quim cada dia, i la nena es mostra encantada. La seva mare explica que aquest any el període d’adaptació ha sigut molt fàcil: “Ella ja coneixia la mestra, a qui estima molt, l’espai i els seus companys -o amics, com diu ella!-, i sí que és cert que quan arribem se’ns enganxa més tant al seu pare com a mi quan la porto jo, i li agrada que ens quedem una estoneta amb ella, però en termes generals es queda molt contenta”.
No obstant, l’ansietat per separació dels pares és un fenomen habitual durant els primers dies de curs, sobretot entre aquells infants que s’estrenen en la seva vida escolar. Així ho posa de manifest Sílvia Cifuentes, mestra de P4 i coordinadora d’educació infantil a l’Escola Jacint Verdaguer del Prat de Llobregat, que explica que “hi ha canalla que plora quan les mestres entrem en contacte amb ells, d’altres que només ho fan quan es recorden del pare i/o de la mare i d’altres que ploren per contagi”. Cifuentes afirma que, quan això passa, “es treballa tant amb l’infant com amb la família”. A l’interior de l’aula en concret “s’intenta donar-los seguretat i confiança creant un vincle i un clima afectiu, tenint en compte en tot moment el ritme evolutiu de l’infant”. “Normalment quan es comencen a sentir segurs i còmodes les situacions de plors van desapareixent”, subratlla aquesta mestra.
Moltes de les famílies d’aquests nens fan partícips de la situació les mestres de l’escola. “Sovint, a les famílies els costa poder gestionar aquestes circumstàncies, algunes perquè se senten culpables de portar-lo a l’escola i d’altres perquè es pensen que mai aconseguiran que s’adapti”, apunta Cifuentes. Són inquietuds que desapareixen amb el temps i l’acompanyament de l’equip docent. “Quan els nens refermen la relació amb les mestres, les famílies s’adonen que l’infant està bé, però és un procés que necessita el seu temps”, matisa Sílvia Cifuentes.
"Hem d'esdevenir guies dels nostres fills i permetre que ells evolucionin i agafin seguretat, sense por d’equivocar-se”
Silvia Cifuentes - mestra
Quan li preguntem sobre la influència que té en els fills un estil de criança basat en la hiperprotecció, la docent ens respon: “Són uns nens i nenes dependents de l’adult i amb poca seguretat. És una manera de ser que es reflecteix a l’escola quan tenen por de fer les coses per ells mateixos, d’una manera autònoma”, comenta Cifuentes. Això topa frontalment amb la finalitat de l’educació en si mateixa, que no és altra que “esdevenir guies dels nostres fills i permetre que ells evolucionin i agafin seguretat, sense por d’equivocar-se”.
Sigui com sigui, cal ser pacients. “L’habitual és que, a poc a poc, el nen transfereixi el seu vincle a noves persones -com és el cas dels mestres i dels companys- que també actuaran com a models per a les seves experiències”, explica Sílvia Guillamon. En aquest impàs, pares i mares hem d’ajudar els nostres fills “a comprendre la situació i a entendre que aquest dol no és per sempre, sinó que més aviat els ajudarà a tolerar la frustració que sentiran i que han de sentir”. La psicòloga també subratlla el fet que “per ser independent, primer s’ha de ser dependent”. Això vol dir que “si un nen estableix vincles segurs amb els seus referents aprendrà a relacionar-se en situacions futures d’una manera similar i podrà arribar a ser un ésser independent i més autònom que d’altres nens que hagin sentit la fragilitat del vincle”, conclou Guillamon.