Larousse publica 'Empantallados', de Santiago Moll, un llibre sobre com conviure amb la realitat digital que ens envolta
Vivim envoltats de pantalles, permanentment connectats. Temem lesamenaces que ens podem trobar, nosaltres i els nostres fills, i s'escapen totes les oportunitats que també s'obren. El mòbil ens acompanya a tot arreu, les xarxes socials formen part del nostre dia a dia, estem descobrint una realitat digital en la qual no deixen de passar coses i d'aparèixer novetats constants.
Santiago Moll, professor de secundària, té clars els aspectes positius d'aquest món i els presenta a 'Empantallados', que publica Larousse Editorial. Una guia per conviure amb fills digitals, molt més destres en xarxes virtuals i a l'hora de buscar i localitzar gairebé tot el que els interessa a la xarxa, on els més grans es poden trobar perduts. Moll, responsable del web destinat a docents Justifica tu respuesta, viu el dia a dia a les aules i parla un llenguatge que tothom –grans i joves– poden entendre.
En el seu llibre exposa sense dramatismes qüestions tan variadescom la multitasca, la hiperconnectivitat, el ciberassetjament, el protagonisme que tenen les xarxes socials (i l'addicció que generen de vegades), el temps que roben les pantalles (i també les noves destreses que amb elles desenvolupen els joves), l'accés fàcil a la pornografia a la xarxa, pautes per administrar millor el temps dedicat a les pantalles, etc.
El llibre ofereix un gran nombre d'estratègies i idees perquè les famílies aprenguin a conviure amb aquesta realitat que es complementen amb webs i altres recursos per saber-ne més i seguir descobrint tot allò que no deixa de canviar.
Link pag: http://criatures.ara.cat/lectura/conviure-fills-digitals_0_1775822522.html
Control d’esfínters
A quina edat li puc treure els bolquers al meu fill? A qualsevol edat! Li pot treure els bolquers als dos mesos, o als quinze, sempre que no li importi que el nen s’ho faci tot a sobre i no li importi netejar-ho tot sense protestar ni remugar, ni ridiculitzar el nen.
Molts pares que no tenen moqueta ni catifa a casa deixen el nen sense bolquers gran part del dia a l’estiu. Estalvies bolquers i evites algunes irritacions al culet, i a la tardor li tornes a posar tranquil·lament els bolquers per no haver de rentar tanta roba. ¿No és dolent tornar enrere? No per als d’un any, que els és igual. I normalment tampoc per als de dos, si no és que algú ha comès abans la imprudència de pressionar massa el nen (“Ja mai més portaràs bolquers, només els nadons petits i tontos porten bolquers, oi que tu no vols ser un nadó petit i tonto?”) No faci mai aquestes coses. Pressionar els nens, en aquest com en altres temes, sovint és contraproduent. Sempre pot ser necessari tornar enrere.
Ara bé, ¿a quina edat li puc treure els bolquers amb possibilitats raonables que aprengui a fer servir l’orinal o el vàter? Habitualment després dels dos anys, sabent que és un procés llarg, a vegades molt llarg. Hi haurà probablement temporades d’avisar només post hoc ; temporades d’haver de posar els bolquers per fer el pipi o la caca, temporades de fer-s’ho a sobre o d’amagar-se darrere les cortines... i molts mesos d’accidents esporàdics. Molts nens aconsegueixen un control total (durant el dia) abans dels tres anys, i gairebé tots abans dels quatre (a la nit és una altra cosa, pot trigar molts anys).
A vegades em consulten mares angoixades perquè a l’escola els han dit que el curs següent, amb tres anys, el nen ja no pot portar bolquers, i només falten sis mesos! Calma; poden canviar moltes coses en aquest temps. En tot cas, hi ha un malentès. Segur que cap educador donaria un ultimàtum pel control d’esfínters; saben perfectament que l’edat és molt variable i no es pot forçar. El que li estan dient no és “el nen ha de controlar”, sinó “no tenim el personal i les instal·lacions per atendre un nen que encara no controla; no el pot portar fins que controli”. Doncs no el porti. Amb tres anys no estudien coses gaire difícils; segur que es posarà al dia encara que comenci el curs al febrer.
Link pag: http://criatures.ara.cat/opinio/Control-esfinters-criatures_0_1774022589.html
Ser organitzat és un hàbit i se’n pot
aprendre, però hi ha dos moments en què costa més: entre els 3 i 5 anys i
a l’adolescència.
¿Sou dels que sovint heu de dir “No hi ha manera que el meu fill
endreci!”? Doncs llegiu, llegiu...
Potser sou del tipus de pares que acostumeu a haver de
repetir al vostre fill que endreci les joguines o la seva habitació
entre deu i vint vegades i amb sort alguns dies us en sortiu. O dels
resignats que directament ja no gasteu l’energia que suposa reclamar
tantíssims cops el mateix i ja recolliu vosaltres. Tant si sou d’un
tipus com de l’altre, no us desespereu i arremangueu-vos. Ser organitzat és un hàbit i se n’aprèn.
La
Núria, quan era petita, no era gens endreçada ni organitzada però amb
els anys s’hi ha anat tornant, i molt. Ella és mestra i el dia a dia amb
els nanos a l’escola ha fet que s’adoni de la importància de tenir
rutines i d’adquirir uns hàbits. És per això que cada matí, quan entra a
l’aula, explica als alumnes què té previst fer durant tot el dia. “Això
els dóna seguretat perquè els permet situar-se a cada moment”,
assegura. Això mateix ho fa a casa cada matí abans de marxar cap a la
feina. Amb el seu marit repassen totes les activitats que tenen al llarg
del dia, tant les seves com les de les dues filles, i planifiquen qui
farà què. “I jo ja em quedo més tranquil·la perquè ho tinc tot
solucionat”, reconeix la Núria, que no només és organitzada sinó que a
més creu que té una gran capacitat de trobar solucions sense atabalar-se
si li surten imprevistos.
Segons Èlia López Cassà,
psicopedagoga i professora del departament de didàctica i organització
educativa de la Universitat de Barcelona (UB), “l’ordre és un valor indispensable per a la vida”.
I no només a nivell material: “Si ets una persona endreçada, també sols
tenir un pensament més estructurat”. De fet, les persones endreçades
acostumen a saber gestionar molt bé el seu temps i la seva manera
d’actuar.
CAL UN MODEL
¿Es pot afirmar que, en general, tots els infants són desendreçats? López Cassà confirma que n’hi ha que per pròpia naturalesa són força organitzats però la majoria n’han d’aprendre. I ho fan, en bona part, a través dels pares. I és que la nostra figura com a adults ha de ser la de model. Els pares hem de ser un referent que els mostri que és important endreçar,
i per aconseguir generar un hàbit ho hem de portar a la pràctica de
manera sistemàtica. López Cassà és del parer que “cada dia hi ha d’haver
situacions en què el nen o la nena endreci algunes coses”. Es pot
començar per les joguines, continuar pels plats o els coberts, després
per la seva habitació i per fer-se el llit, fins a arribar a endreçar
els espais comuns. Cada vegada s’ha d’anar ampliant més l’àmbit
d’actuació.
Ara bé, quan els nens són molt petits no
podem pretendre que quan demanem que endrecin ho facin. Al principi
necessiten que els pares els fem un acompanyament. S’ha
d’intentar generar situacions agradables, fent servir estratègies
similars a les de l’escola, on solen recollir cantant, per exemple.
“A
mesura que anaven traient joguines, si jo veia massa coses a terra,
cosa que em provocava malestar, ja les animava a recollir les coses que
ja no havien de fer servir”, explica la Núria de quan les seves filles
eren petites. És conscient que d’alguna manera els ha traslladat la
incomoditat que ella sent quan tot està desendreçat, i gràcies a això no
remuguen gaire a l’hora d’endreçar. Una menys que l’altra, perquè la
petita encara necessita que l’acompanyi una mica. També els ha fet veure
els beneficis de tenir les coses en ordre i estan acostumades a trobar
les coses al seu lloc. “Ser organitzada fa les coses més fàcils i evita moltes discussions a casa”, assenyala.
Aquest
aprenentatge es pot començar ben aviat. De fet, és convenient fer-ho
com més aviat millor perquè com més grans són més difícil és crear
l’hàbit. A partir dels 2 anys, quan els infants ja tenen una certa
autonomia, “és clau que se sentin responsables de la col·laboració en
l’àmbit familiar”, assegura López Cassà.
PARTICIPAR A CASA
La
Núria fa participar molt les seves filles en les feines de casa, des de
planxar o guardar la roba fins a cuinar. I les nenes se senten molt a
gust fent-ho, i fins i tot s’ho passen bé. A més, els explica que si
l’ajuden té més temps per jugar amb elles, i això encara atorga més
valor a la feina que fan.
L’Èlia López Cassà està plenament d’acord amb la Núria que és molt important que els nanos participin en les tasques del dia a dia,
ja sigui guardant la seva roba, rentant els plats o anant a llençar les
escombraries. “Tot el que sigui buscar un cert ordre en la vida diària
els ajuda a crear l’hàbit”, assegura. “Hem d’anar amb compte de no ser
massa perfeccionistes i exigents i esperar que endrecin com nosaltres ho
faríem”, alerta la professora de la UB, perquè a vegades la manera de
classificar dels nens no és la nostra, fins i tot poden arribar a ser
molt sorprenents. Així doncs, hem de mirar de ser flexibles i valorar molt la intenció,
sobretot si són objectes personals, que se’ls ha de permetre d’endreçar
a la seva manera. Si els objectes són d’ús familiar, però, ja són
figues d’un altre paner. És important que establim un ordre que sigui
compartit per tots.
“NO VULL”
La
Mar té tres filles. A les dues més grans els costa molt endreçar,
sobretot a la mitjana, que quan és l’hora de recollir es fa l’orni o
desapareix. I no és només a casa. A l’escola la mestra li ha explicat
que actua de la mateixa manera i que li han d’estar molt a sobre. La
petita, l’Elvira, ha fet 5 anys i comença a assolir algunes rutines,
però hi ha hagut temporades que “ha sigut un infern”, reconeix la mare.
Han arribat a tal punt de desesperació que perden la paciència fàcilment
i de vegades fins i tot les formes.
López Cassa alerta que hi ha unes edats molt delicades “amb una oposició a endreçar molt forta i constant”.
Bàsicament aquestes dues etapes són entre els 3 i els 5 anys i a
l’adolescència. “A vegades veiem que el nen de sobte no vol endreçar i
no entenem per què, i és perquè està en un moment en què reafirma la
seva personalitat dient que no”, explica. A la preadolescència i
l’adolescència tornen els “no vull fer-ho, no em dóna la gana o no em ve
de gust”.
Quan estan en una fase d’oposició, si hi
insistim massa el que passa és que s’encalla la situació, perquè es va
retroalimentant. La professora recomana donar una vegada una ordre i
només fer un avís respecte a aquella ordre del tipus “Ja saps que fins
que no hagis recollit no podràs...”, de manera que puguin preveure el
que passarà. Després de l’avís López Cassà creu que ja no s’ha
d’intervenir més. Sobretot, hem d’intentar mantenir la calma. I si la
cosa es complica perquè el nen comença a tirar coses o a trencar-les
quan s’adona que no aconsegueix el que vol, abans d’intentar parlar amb
ell és important deixar que baixi l’enrabiada.
Realment cal escampar-ho tot?
Una
de les situacions que més ens pot arribar a irritar als pares és que
els nens deixin totes les joguines escampades. El fet de tenir menys
joguines, assegura la psicopedagoga Èlia López Cassà, no implica que
escampin menys ni que aconseguim tenir la situació més controlada. De
fet, els nanos tenen molta tendència a jugar escampant-ho tot. Forma
part del joc i s’ha de respectar, puntualitza: “Quan sigui l’hora de
recollir, ja ho recollirem”. El que sí que podem fer és limitar-los
l’espai, pactar amb ells les zones de casa que poden abordar. Hi ha
famílies que ho solucionen tenint una habitació de joc.
Font: Article del Ara Criatures del diari Ara publicat el 29/10/2016http://criatures.ara.cat/infancia/ensenyar-canalla-endrecar-ordre_0_1677432247.html
Què hem de fer quan un nen o nena està molt
emmarat o emparat i no vol anar amb ningú més? ¿És una fase normal i
passatgera? ¿És millor permetre-ho o hem de forçar que es relacionin amb
tothom?
Els pares i mares són els
primers referents d’una criatura. Hi troben la protecció, l’amor
incondicional i unes primeres pautes de vida, les que marcaran els seus
valors i prioritats a la vida. Passada la primera infància, els nens
descobriran altres referents en el si de la família (avis, tiets,
cosins) i de l’escola (mestres, companys). Però això no impedeix que
s’aferrin a la figura paterna o materna uns quants anys més,
acaparant-los en moments clau, no tolerant que ningú més es faci càrrec
d’ells i mostrant-se gelosos o fent rebequeries quan el pare o la mare
han de marxar.
Aquesta és una situació que, en
paraules de la psicòloga Sílvia Guillamon, “respon a motius força
importants, lícits i naturals: la supervivència”. La directora del
centre L’Arbre explica: “Oblidem sovint que els nens petits no poden
valdre’s encara per ells mateixos, cosa que els fa insegurs i, en
conseqüència, els fa buscar les figures que tenen el rol biològic de la
protecció”. Ara bé: ¿a partir de quina edat pot esdevenir un problema de debò el fet que una criatura no vulgui anar amb ningú més?
Guillamon afirma que “l’angoixa de la separació és un procés adaptatiu i
dependrà dels temps que necessiti cada nen”. En termes generals, no
obstant, “hauria de començar a disminuir en el moment que la criatura
comença a caminar i explorar el món i normalitzar-se cap als dos o tres
anys, sense oblidar que fins als cinc els pares són les màximes figures
de seguretat”.
MOMENTS D’INTIMITAT
La
família Cañas-Dalmau és al mig d’aquest procés evolutiu de la seva
filla Ariadna (a qui veiem a la foto amb la seva mare). Al principi la
nena, de dos anys, “acceptava indistintament la figura materna i la
paterna, però d’ençà que el seu pare va estar un any treballant a
Mallorca de dilluns a divendres, hi ha determinats moments, com l’hora
del bany o la d’anar a dormir, que vincula a la meva figura”, explica
l’Alexandra, la seva mare. Tot i que el seu pare ja fa tres mesos que
torna a conviure plenament amb la resta de la família, l’Ariadna “no vol
renunciar a aquests moments més íntims amb mi”, explica l’Alexandra,
que es mostra segura que “a poc a poc anirà cedint aquests espais i
moments cap al seu pare, del qual està sempre molt pendent”.
Per anar desterrant aquesta mamitis
que l’Ariadna demostra força sovint, l’Alexandra compta amb una figura
clau, el germà gran de la nena, el Quim, de cinc anys. “El Quim és un
sant, s’estima molt l’Ariadna i entén que ella és més petita, però ell
també ho és i per això m’agrada quan s’enfada i reclama la seva
parcel·la”, explica. La nena acostuma a posar-se físicament pel mig quan
l’Alexandra està jugant o abraçant el Quim, i el que també fa bastant
és que, com que ell parla molt, ella es posa al costat i comença a
xerrar també per eclipsar-lo. “El Quim en aquests moments s’enfada i es
posa nerviós perquè ella l’interromp i aleshores perd el fil de la
conversa”, explica la mare.
Tot i així, els dos
germans estan units per un vincle molt fort, cosa que va molt bé quan
els seus pares han d’acudir als avis o a la cangur perquè es facin
càrrec dels nens. “Per a l’Ariadna el Quim és el seu referent i,
habitualment, si ell es queda a gust amb algú altre, ella també es queda
encantada”, apunta l’Alexandra. “També és cert que si s’allarga molt
aleshores ella ens reclama una mica, però sense drames... El problema
encara és durant la nit, que aquí sí que o apareixo jo o tenim un
drama”, puntualitza.
POSSIBLES REACCIONS
En els nens, la
separació de la persona estimada “origina un intens desig de reunir-se
amb ella i alhora un sentiment de ràbia pel seu allunyament;
més tard apareix cert grau de desafecció”, explica Sílvia Guillamon. Una
angoixa que, en paraules de la psicòloga, “deixa pas a un procés de dol
en què l’agressió, que té el propòsit d’aconseguir la reunió, té un
paper important”. Durant aquests episodis es despertaran sentiments com
“l’ansietat i la còlera, així com la fatiga de veure’s privat de la
figura paterna o materna davant de situacions desconegudes en què la
criatura necessita tocar o aferrar-se al seu referent principal”,
assenyala Guillamon.
La dependència de la seva mare,
que l’Ariadna mostra de manera intermitent, també provoca que, en
determinades ocasions, la nena es mostri més susceptible i ansiosa. Sol
passar, per exemple, quan l’Alexandra es troba amb amics o veïns. “Quan
parlo amb la gent, se m’enganxa i em demana que la pugi a coll, suposo
que per estar a la mateixa alçada que la resta i sentir que forma part
de la conversa”. A les reunions familiars o amb amics la situació
comença a ser “més fàcil, sobretot si hi ha el Quim o altres nens, ja
que l’Ariadna cada cop més s’enganxa al joc infantil”, però això no
impedeix que si és un dia que està especialment cansada, “comenci a
demanar coses i a reclamar-me fins que esclata a plorar o fa alguna
rebequeria”, reconeix l’Alexandra.
A L’ESCOLA
On
sembla que l’Ariadna sí que es troba plenament integrada és a l’escola.
Actualment és el seu pare qui l’hi porta tant a ella com al Quim cada
dia, i la nena es mostra encantada. La seva mare explica que aquest any
el període d’adaptació ha sigut molt fàcil: “Ella ja coneixia la mestra,
a qui estima molt, l’espai i els seus companys -o amics, com diu
ella!-, i sí que és cert que quan arribem se’ns enganxa més tant al seu
pare com a mi quan la porto jo, i li agrada que ens quedem una estoneta
amb ella, però en termes generals es queda molt contenta”.
No obstant, l’ansietat per separació dels pares és un fenomen habitual durant els primers dies de curs,
sobretot entre aquells infants que s’estrenen en la seva vida escolar.
Així ho posa de manifest Sílvia Cifuentes, mestra de P4 i coordinadora
d’educació infantil a l’Escola Jacint Verdaguer del Prat de Llobregat,
que explica que “hi ha canalla que plora quan les mestres entrem en
contacte amb ells, d’altres que només ho fan quan es recorden del pare
i/o de la mare i d’altres que ploren per contagi”. Cifuentes afirma que,
quan això passa, “es treballa tant amb l’infant com amb la família”. A
l’interior de l’aula en concret “s’intenta donar-los seguretat i
confiança creant un vincle i un clima afectiu, tenint en compte en tot
moment el ritme evolutiu de l’infant”. “Normalment quan es comencen a
sentir segurs i còmodes les situacions de plors van desapareixent”,
subratlla aquesta mestra.
Moltes de les famílies
d’aquests nens fan partícips de la situació les mestres de l’escola.
“Sovint, a les famílies els costa poder gestionar aquestes
circumstàncies, algunes perquè se senten culpables de portar-lo a
l’escola i d’altres perquè es pensen que mai aconseguiran que s’adapti”,
apunta Cifuentes. Són inquietuds que desapareixen amb el temps i
l’acompanyament de l’equip docent. “Quan els nens refermen la relació
amb les mestres, les famílies s’adonen que l’infant està bé, però és un
procés que necessita el seu temps”, matisa Sílvia Cifuentes.
"Hem d'esdevenir guies dels nostres fills i permetre que ells evolucionin i agafin seguretat, sense por d’equivocar-se”
Silvia Cifuentes - mestra
Quan li preguntem sobre la influència que té en els fills un estil de criança basat en la hiperprotecció,
la docent ens respon: “Són uns nens i nenes dependents de l’adult i amb
poca seguretat. És una manera de ser que es reflecteix a l’escola quan
tenen por de fer les coses per ells mateixos, d’una manera autònoma”,
comenta Cifuentes. Això topa frontalment amb la finalitat de l’educació
en si mateixa, que no és altra que “esdevenir guies dels nostres fills i
permetre que ells evolucionin i agafin seguretat, sense por
d’equivocar-se”.
Sigui com sigui, cal ser pacients.
“L’habitual és que, a poc a poc, el nen transfereixi el seu vincle a
noves persones -com és el cas dels mestres i dels companys- que també
actuaran com a models per a les seves experiències”, explica Sílvia
Guillamon. En aquest impàs, pares i mares hem d’ajudar els nostres fills
“a comprendre la situació i a entendre que aquest dol no és per sempre,
sinó que més aviat els ajudarà a tolerar la frustració que sentiran i
que han de sentir”. La psicòloga també subratlla el fet que “per ser
independent, primer s’ha de ser dependent”. Això vol dir que “si un nen
estableix vincles segurs amb els seus referents aprendrà a relacionar-se
en situacions futures d’una manera similar i podrà arribar a ser un
ésser independent i més autònom que d’altres nens que hagin sentit la
fragilitat del vincle”, conclou Guillamon.
Educar millorOnze converses per acompanyar famílies i mestres. Autor: Carles Capdevila.
Aquest llibre recull onze converses que són una invitació al debat i que vol acompanyar les famílies i els mestres, aprendre junts a educar amb convicció i optimisme.
En Carles Capdevila creu que educar és apassionant i que també ho és parlar-ne, desde l´experiència i la reflexió. "SEMPRE AMB BON HUMOR"
De vegades ens veiem obligats a dir que no, encara que no ens agradi. Però la veritat és que dir sempre que sí no és gens beneficiós.
"Asha Phillips", és mare i psicoterapeuta infantil, i aborda el desconcert de l'educació des d'un angle inèdit.
"Saber dir no" parla de la importància de la negació per al desenvolupament de la personalitat, tant per a l'afirmació personal de l'infant com per a l'orientació de l'adolescent dintre d'unes mínimes.
